Friiiipp. Plas! Ziiiiiip. Spriiiiit. Paaf! El primer que sents és el soroll de les rodes, i després el de les fustes picant a terra. Tot seguit veus les figures com retallades a contrallum, amb el sol que s’acomiada a càmera lenta. Veus a Sergio, veus a Joan, veus a molts. Són les vuit del vespre i la calor que s’aproxima encara no t’acuita les passes cap a l’ombra, però la tarda de primavera ja s’estira i romanceja sobre les teues espatlles com un gat mandrós. Ells seguixen deixant-se caure sobre la taula per totes aquelles rampes i revolts i formes d’universos estranys que tenen noms específics, concrets i precisos. Tenen les esportives, comprades fa dos mesos, tan devastades com si haguessen sigut cridades a files en totes les guerres de l’últim segle. I els pantalons estripats. I les ferides encara tendres per sota de la roba de cotó.
Molts porten allà des de les tres o quatre de la tarda. “Vinc aquí tota la tarda, cada tarda. I en findes tot el dia”, diu Joan Escurriola, de 27 anys, i fins i tot les pestanyes dels seus ulls blaus espolsen intermitents i petitíssimes gotes de suor. “Et canses i arribes a casa esgotat. O a vegades et fots una hòstia i te’n vas a casa de seguida. La veritat és que mai no patines lliure de dolor”.
Sergio Carmona, de 17 anys, és un dels patinadors que ha fet campanya durant els Pressupostos Participatius de Tortosa per a aconseguir ampliar el parc de patinatge del parc dels Països Catalans del barri de Sant Llàtzer. Els joves de Tortosa han perseverat i ho han tornat a aconseguir, per segon any. La seua proposta, com ja va passar l’any passat, ha comptat amb el major nombre de vots, un total de 445. “Un altre skater i jo vam fer campanya. Volíem millorar el que ja van fer l’any passat. Van ampliar una mica l’espai, van posar un quart de volcà, un quarter petit… Però encara té moltes mancances”, explica calmadament. “Estàvem a l’estand on es votava durant ExpoEbre i explicàvem a la gent com estava això. Hi ha gent que ens entenia, i altres que no”.
En caps de setmana, al parc de patinatge s’hi poden aplegar entre 30 i 40 persones de totes les edats. De forma que, per a patinar tots, s’han d’esperar i respectar els uns als altres. “No hem vist grans conflictes. Som com una gran família i entre tots aprenem”.
A l’altra banda, els més joves s’apinyen també per a parlar i xafardejar. Tenen veus i mirades que delaten que el pas a l’institut ha sigut recent o que l’escola encara no s’ha convertit ni en un record. Encara els falten dos, tres o quatre anys per a votar als pressupostos participatius (16 anys), però estan plens d’idees i parlen en un idioma desconegut. Ells porten escúter, i no skate o monopatí, que és com s’anomena el patinet. Han començat a patinar des de fa quatre mesos, mig any, un any. “Digues que fiquen una ‘bowl skate”, i un “Willyrex”, “i que “el quarter estiga fet d’un material que no creme quan li toque el sol. Apunta, apunta això”, i que “el terra no rellisque tant”, i que “traguen la barana, que molesta…”, i que “fiquen una font d’aigua… o de coca-cola!”…
S’hi passen quatre hores, cada tarda en sortir de l’institut i dinar. “Jo primer vaig al conservatori”, apunta un. “En findes estic tot el dia i vaig a dinar al McDonald’s”, diu un altre somrient i deixant veure unes dents blanquíssimes. “I els grans venen aquí de nit i a vegades alguns fumen porros i trenquen coses, com els llums”, delata un tercer.
El parc de patinatge té dos focus de llum, però han sigut apedregats i reparats diverses vegades. “És una llàstima que alguns no ho respecten”, valora Escurriola, que concreta que les millores es notarien ostensiblement amb la instal·lació de llums, d’una font, de diversos bancs i de més papereres, ja que l’entorn es queda cada tarda ple d’ampolles i llaunes.
Els nois advertixen que, al seu parer, caldria fer més manteniment. “Mira això”, assenyalen. “Aquell cargol mig sortit a la rampa és perillosíssim, te’l pots clavar. No veiem ningú que vingue a fer manteniment”, diu Escurriola. “A vegades hi ha accidents, abans d’ahir van emportar-se en ambulància un xiquet, va caure i es va dislocar el colze”, recorda Carmona. “Facen el que facen molarà perquè serà més gran. De nit si hi hagués llum tindria encara més vida. Uns focus guapos de leds que no gasten. Però ha d’haver-hi il·luminació a banda i banda; si no, et fas ombra. I també seria espectacular patinar de nit, amb la fresqueta. Et quedaries amb un entrepà a sopar fins a les dos de la matinada”, expliquen.
El monopatí ha canviat els nois, no només la forma d’organitzar o passar les seues tardes sinó la manera de veure els carrers o fins i tot d’entendre la vida. “Pel carrer sempre es patinarà. La plaça del Carrilet és on va nàixer l’skate a Tortosa, però ara ja no es pot. Tu quan vas pel carrer veus espots, llocs, baranes, rampes…”, diu un. “A mi em sembla que l’skate és un estil de vida, de superació personal. Aprens a insistir, a perseverar, fins que al final et surt. Caus i t’aixeques sense parar”, afirma l’altre.
Mentrestant, la vintena de nois que hi ha seguixen pujant i baixant i patinant i rient amb l’escúter o el monopatí per aquells cràters de lluna i erupcions volcàniques. I entre les formes d’aquell univers estranyíssim es forma com un pont invisible entre tots els mons i planetes que habiten els que són diferents de nosaltres, però que en aixecar la vista comprovem que viuen a la porta del costat.
