Es va lesionar tot just començar la temporada.
Sí, un trencament de lligaments creuats. Típica lesió de futbolista. Va ser tot just en el derbi Alabés-Eibar. És greu, sobretot, perquè la recuperació és llarga. Em perdré tota la temporada.
I com està d’ànims?
Amb una lesió d’este tipus és fàcil enfonsar-se. Més tenint en compte que em va passar la setmana abans de debutar amb la selecció espanyola sub-19.
Doncs jo la veig amb ganes.
En tinc moltes. La meua sort és que al club on soc m’han fet costat des del primer dia i estan molt damunt de mi durant la recuperació.
Vostè té avui 17 anys. I va començar molt jove amb el futbol. Quan se n’adona que este esport pot ser alguna cosa més que una afició?
Vaig darrere de la pilota des de molt menuda. Començo al Roquetenc i passo per l’Escola Delta i el Tortosa Ebre, abans d’arribar al Cambrils, on m’adono que podria jugar en algun club de primera línia. Però, sobretot, quan et convoca per primera vegada la selecció, és que algú ha vist alguna cosa en la teua manera de jugar.
Estem parlant d’edats molt jóvens.
El Barça es va interessar per primera vegada en mi als 13 anys.
El Barça?
Sí, he anat a provar en diverses ocasions. Però ni a mi ni als meus pares ens ha acabat de convèncer la proposta.
I aposta per anar-se’n a Euskadi, a jugar amb un dels grans, el Deportivo Alabés.
Em va agradar el projecte i el potencial del club. Hem pujat a 1a B i estem lluitant per jugar a la màxima categoria.
Li va costar deixar Roquetes per anar-se’n a viure a Vitòria?
Va ser una decisió complicada. Perquè tens només 15 anys i, de cop i volta, deixes la família i els amics per anar-te’n a un lloc desconegut a començar una altra vida. Però jo ho tenia molt clar.
Els seus pares també?
Ells sempre han volgut el millor per a mi. Però a la meua mare li va costar. Era la primera filla que li marxava de casa, i ho feia molt aviat.
Sent que ha hagut de madurar abans d’hora?
A la força. Trobar-te sola en esta edat, per voluntat pròpia, implica estar molt centrada i organitzar-te bé. Sento que m’he fet gran de cop.
Com és la seua vida allí?
Molt ordenada. Estudiar, entrenar i partits. Ara, amb la lesió, estic centrada en la recuperació.
Vitòria és una ciutat molt interessant i amb gent acollidora.
Què sent el dia que la convoca per primera vegada la selecció?
És la màxima aspiració. Quan et crida el seleccionador, que t’ha triat entre desenes de jugadores de tot Espanya, és quan t’adones que allò pel qual estàs lluitant ha valgut la pena. He jugat amb la sub-16 i sub-17. Amb la sub-19 anava a jugar la fase classificatòria de l’europeu a Islàndia. Però em vaig lesionar el dia abans de pujar a l’avió.
Quin és el seu referent com a equip?
Jo sempre he sigut del Barça. Però un jugador mai sap on acabarà. Ara tinc contracte per a esta i la propera temporada amb l’Alabés.
I el seu jugador o jugadora preferits?
Miro molt futbol femení, com és natural. Però el jugador que sempre m’ha agradat és Xavi Hernàndez. El seu toc, la seua visió, crec que tenim coses en comú. Sempre l’he volgut imitar.
El futbol femení ha sortit de la invisibilitat. Per què tants anys de foscor?
La gent que gaudix amb el bon futbol ha descobert que en el futbol femení també hi ha espectacle. A França i Anglaterra els estadis s’omplen per a veure partits de futbol femení. Espero que això també arribe aquí.
El futbol femení és més subtil?
A veure, no sortim al camp a fer ballet. Si cal donar una trompada es fa i punt. Quan juguem posem força i caràcter. El cert és que potser les dones anem més per feina, a jugar el partit i intentar guanyar-lo. Segurament no som tan teatrals com els nois.
A qui li deu haver arribat fins aquí?
Als meus pares, sobretot. Per haver-me fet costat sempre. També als bons consells de l’entrenadora de la selecció, Natàlia Royo, i als dos entrenadors que han cregut en mi des del principi, Jordi Balart i Jordi Font.
