EDICIÓ PAPER // El tortosí Esteve Pedrol ha estat un dels molts esportistes, que sovint es comenta que no han estat del tot valorats.Moltes temporades jugador del FC Barcelona, internacional de la selecció espanyola de futbol i escacs, presenta un palmarès quasi irrepetible entre els esportistes de les Terres de l’Ebre, però pràcticament desconegut per part de la majoria d’aficionats.
Este mes s’han complert 114 anys del naixement d’Esteve Pedrol Albareda, un dels millors esportistes ebrencs. Va ser el 21 d’octubre del 1906 a Tortosa, encara que la majoria de la seua trajectòria esportiva va transcórrer fora de les Terres de l’Ebre, després de traslladar-se molt jove a Barcelona.
Esteve Pedrol va ser internacional amb la selecció espanyola de futbol i escacs, i component de la llista “One club man”, del FC Barcelona, un dels únics 9 jugadors que han completat tota la seua carrera com a futbolista professional amb el FC Barcelona, amb Andreu Bosch, Joaquim Brugué, Joan Segarra, Sígfrid Gràcia, Martí Vergés, Ferran Olivella, Carles Reixach i Carles Puyol.
Com a futbolista es va iniciar al CD América, un dels molts clubs existents en la dècada dels anys vint a Barcelona, fundat el 1921, i posteriorment del 1924 al 1926 al CF Terrassa. En la temporada 1926 es va incorporar al juvenil del FC Barcelona, per a formar part des del 1928 com a fix de la plantilla del primer equip, jugant en el que es denominava en aquella època de mig volant, actualment migcampista, encara que també ho va fer com a extrem sempre per la banda esquerra.
Primer títol de lliga espanyola
El 3 d’abril de 1927, durant la disputa d’una eliminatòria de Copa del Rei amb el València CF, va patir una greu lesió, amb la fractura de la tíbia dreta, que el va tindre gairebé un any apartat dels terrenys de joc. En la temporada 1929, que va començar el 10 de febrer, va disputar tres partits amb l’equip blaugrana, amb victòria, 1-0 amb la Reial Societat en el seu debut, 2-0 amb l’At. Bilbao i 0-2 amb l’Arenas de Guetxo. Este va ser l’últim partit de lliga, anteriorment ajornat, que es va disputar el 30 de juny, amb empat a zero al descans, i victòria del Barça, amb dos gols de Parera, i el títol de l’equip blaugrana, que curiosament fins a última jornada en què es va proclamar campió, després d’una lluita aferrissada amb el Reial Madrid, mai havia ocupat el primer lloc de la classificació. Esteve Pedrol va formar part d’este llegendari equip, que va guanyar el títol de la primera lliga espanyola.
La van disputar els sis equips campions de copa (Arenas, Athletic Bilbao, Barcelona, Reial Madrid, Reial Sociedad i Real Unión), els tres finalistes (Athletic Madrid, Espanyol i Europa) i el Racing de Santander, escollit d’una fase de classificació. Els jugadors del FC Barcelona van cobrar una prima de 2.000 pessetes pel títol. El Barça va ser campió amb 25 punts, dos més que el Reial Madrid i cinc sobre l’Athletic Club i la Reial Societat. De 18 partits jugats, en va guanyar onze, tres empatats i en va perdre quatre, amb 37 gols a favor i 23 en contra.
Els següents anys va seguir com un dels referents de la plantilla del FC Barcelona, ja que es van conquerir diversos campionats catalans, però sense èxits a nivell estatal, únicament un subcampionat de Lliga i dos de Copa. Va ser titular a la final copera de 1932, que els blaugrana van perdre amb l’Athletic Club per 1-0. Esta campanya va compaginar l’activitat de jugador amb la d’ajudant del tècnic Jack Greenwell.
L’esclat de la Guerra Civil Espanyola va suposar la suspensió de les competicions nacionals. Es va disputar la Lliga Mediterrània, limitada als clubs de la zona republicana de Catalunya, València i Múrcia, que van guanyar els blaugrana, i en la qual també van prendre part el CD Espanyol, Girona CF, València FC, Levante FC, Gimnàstic de Tarragona, Granollers SC i Athlètic Castelló.
El 5 de maig de 1935, va disputar amb la selecció espanyola el partit davant Portugal, que finalitzava amb empat a tres gols.
Important suport
L’inici de la Guerra Civil espanyola va afectar el desenvolupament de l’activitat esportiva, que va provocar la suspensió de diverses competicions i la mort i l’exili de molts esportistes. També els clubs van patir les conseqüències de l’alçament militar. Algunes entitats esportives es van ficar de costat del bàndol nacional, altres van romandre fidels al règim republicà, però l’esport en general es va veure afectat per la voluntat de control de partits i sindicats i fins i tot algun club va veure perillar la seua independència institucional, com és el cas del Barça.
El president del club Josep Sunyol havia estat afusellat a Guadarrama el 6 d’agost de 1936, i després dels primers dies de lluita, el 15 d’agost, un grup de milicians del Departament de Parcs i Jardins de la CNT-FAI es va presentar a les oficines del FC Barça i va penjar cartells a la porta i a l’estadi de les Corts, anunciant la confiscació del club per part del sindicat.
Per a evitar que el club blaugrana caigués en les seues mans i comptant amb l’aprovació de la junta directiva de l’entitat, els seus treballadors es van coordinar per a crear un comitè legítim d’empleats davant el sindicat llibertari per a assumir la direcció de club.
Ràpidament, els empleats que no estaven sindicats es van adherir al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), organisme fundat a Barcelona el 1903 per un grup de dependents de comerç i oficinistes de tendència catalanista.
En estos moments Esteve Pedrol va tindre una aportació decisiva en la resolució del conflicte. El Comitè va prendre com a primera mesura important reunir-se amb els jugadors del club per a explicar-los la situació, i demanar-los paciència i comprensió envers la nova situació. Fins a 15 futbolistes van acudir a la seu del club el 20 d’agost, destacant la intervenció de Josep Raich i Esteve Pedrol, per a acabar acceptant de bon grat la nova situació. El 31 d’agost estos empleats, el porter Ramon Llorens i Esteve Pedrol, i tres directius més en la seua qualitat de socis, van formar part del Comitè.
Era una època de gran expansió del sindicalisme, i amb este context de sindicalització obrera global, el 30 d’agost es va celebrar una reunió per a constituir el primer Sindicato de Profesionales del Futbol.
El seu primer president va ser el tortosí Esteve Pedrol, que en aquella època era un dels capitans del FC Barcelona. Uns dies després de la seua presentació, es va inaugurar la seu al carrer Pau Claris, i es va passar a denominar-se Sindicat de Professionals del Futbol-UGT. En gairebé un mes, comptava amb més de 200 afiliats, la pràctica totalitat dels futbolistes professionals a Catalunya.
Gira americana salvadora
La situació econòmica del club era crítica, però va arribar una proposta salvadora, quan des del continent americà, l’empresari barceloní resident a Mèxic, Manuel Mas Soriano, va enviar una carta d’invitació al Barça a través del porter Pep Iborra. L’expedició blaugrana amb l’irlandès Patrick O’Connell com a entrenador Rossend Calvet de president, Àngel Mur Navarro, massatgista, l’entrenador Patrick O’Connell i els jugadors Martí Ventolrà, Fernando Lorenzo, Joan Babot, Josep Pagés, Ramón Zabalo, Joaquín Urquiaga, Josep Iborra, Felix de las Heras (el Tache), Juli Munlloch, Esteve Pedrol, Miquel Gual, Josep Argemí, Domènec Balmanya, Josep Bardina, Juan Rafa i Josep Escolá, va sortir amb tren rumb a França, per a emprendre un llarg i perillós viatge al port atlàntic de Saint-Nazaire, on van agafar el vaixell fins a Mèxic, país presidit per Lázaro Cárdenas. Abans, prop de Portbou, el comboi va ser metrallat des de l’aire, i obligat a parar màquines de nit dins d’un túnel.
Els partits disputats a Mèxic, país que els va rebre amb molt d’entusiasme, van proporcionar al club més de 460.000 pessetes de l’època, dipositats en un banc de París.
Mentrestant va arribar una invitació de la Lliga Professional de Futbol dels EUA i l’equip va embarcar en direcció a Nova York, on va continuar la gira.
Assenyalat com a espia
La situació a Espanya davant l’avanç de les tropes franquistes va fer que molts jugadors optessen per no tornar. A Mèxic es van quedar Ventolrá, Urquiaga, García, Gual, Iborra, Pedrol i Tache, mentre Balmanya, Escolà i Zabalo van fixar la residència a França. Calvet, O’Connell, Àngel Mur, Munlloch, Argemí, Babot, Bardina, Rafa i Pagés es van arriscar i van tornar a Barcelona.
Durant l’estada a Mèxic, Pedrol es va convertir en sorprenent protagonista, ja que segons consta en els arxius del Barça, era un espia de l’exèrcit rebel comandat per Franco, i des de la seua arribada a Mèxic es va posar a les ordres dels partidaris del cop d’estat, informant de les idees polítiques i comportament dels seus companys expedicionaris, i que des de l’exili va seguir col·laborant durant dos anys més amb el govern rebel, establert a Burgos.
El cert és que quan va tornar a Barcelona el 1940, va complir un any de sanció sense poder jugar, imposada pel nou règim, acusat de ser republicà. Va tornar a jugar amb el Barça el 1941, però d’una forma testimonial, disputant només un partit de Lliga i de la Copa President i alguns amistosos.
Es va retirar per a dedicar-se a entrenar, encara que durant poc temps, en què va dirigir com a tècnic el Sant Andreu.
Nova etapa amb els escacs
Finalitzada la seua etapa com a futbolista, Pedrol va trobar una altra sortida per a seguir competint, convertint-se en un destacat jugador d’escacs. Amb el seu club Ruy López-Tívoli va participar en diverses competicions, com el duel internacional interclubs que es va celebrar a Barcelona contra el Grup Escacs Lisboa, i en diversos campionats d’Espanya, i també va formar part de la selecció espanyola que va disputar una confrontació radiotelefònica amb la d’Argentina el 1946, en què el primer moviment d’honor el va fer el president argentí Juan Domingo Perón. El seu enfrontament va acabar amb taules davant Beretta.
Va morir a Vilassar de Mar, als 70 anys, i l’acte del sepeli es va fer a l’església de la parròquia de Sant Joan el 4 de setembre de 1976, amb presència de la seua esposa Teresa Capilla, fills, nets i germans.
