Sempre havia practicat l’esport, però la seua parella va resultar determinant en la nova passió de Noèlia Brull per l’alpinisme, que l’ha portat a convertir-se en la segona dona catalana, i primera de les comarques tarragonines, en finalitzar el repte de coronar els 217 cims que configuren la llista de cotes de 3.000 metres de tot el Pirineu, i que inclou el de Catalunya, Aragó i Sud de França.
Fins ara només ho havia aconseguit l’alpinista de Balaguer Laura Castellarnau. Almenys, ni a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) ni a la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada (FEDME) els consta que cap dona hagués assolit abans esta fita. Ho va aconseguir en el 2020, vint anys després d’iniciar el projecte, mentre que l’alpinista perellonenca ho ha fet en menys de la meitat de temps. Noèlia Brull té 38 anys i després d’haver practicat altres esports es va decantar per l’alpinisme.
Pregunta: Com i quan va començar la teua afició per l’alpinisme?
Resposta: La primera presa de contacte amb la muntanya hivernal va ser a finals del 2014, quan vaig conèixer a Julio, la meua parella, gràcies a un amic que me’l va presentar. Havien organitzat l’ascensió a l’Aneto per celebrar el seu aniversari, i m’hi vaig apuntar. A partir d’allí i en compartir la mateixa afició, vam començar a fer cursos junts (d’alpinisme, d’autorescat en escalada, d’esquí de muntanya…, a banda dels que ja teníem cadascun per separat) i des de llavors vam formar cordada.
P: Abans havies practicat algun altre esport?
R: Sí, d’alguna manera sempre he estat lligada a l’esport. Des dels inicis amb el cros i l’atletisme, i després amb l’handbol. Però realment, els esports que estan més directament relacionats amb les altures com l’alpinisme, l’escalada i l’esquí de muntanya, són els que m’atrauen i m’agraden més.
P: En quant de temps has aconseguit aquesta fita dels 217 cims dels Pirineus?
R: Tenint en compte que vaig començar el desembre de 2014 i vam acabar el repte de coronar tots els tresmils el passat 18 de juliol del 2023, 8 anys i mig. Cal destacar que natros no som esportistes professionals i, per tant, només podem aprofitar les vacances i els caps de setmana (i no tots), per poder realitzar les activitats. A més, no sempre que hem organitzat algun cim l’hem assolit a la primera, perquè moltes vegades cal renunciar a fer-lo per seguretat, ja sigue per una equivocada planificació de l’activitat o per condicions meteorològiques adverses.
P: Estàs realitzant alguna preparació específica per mantenir un bon to físic?
R: Entre setmana sempre intento entrenar un mínim de 3 dies amb exercicis de força i cardiovasculars. A això hem de sumar les activitats que fem els cap de setmana, ja sigue als Pirineus o caminant i escalant al Port. Hem de recordar la sort que tenim de disposar d’un entorn tan muntanyenc al costat de casa.
P: Ha suposat molt d’esforç aconseguir l’objectiu? Ha estat alt el nivell d’exigència?
R: El muntanyisme als Pirineus o Pirineisme, és l’esport més dur que mai he practicat. Per assolir els 217 tresmils dels Pirineus hem combinat els cims per intentar optimitzar les sortides, és a dir, no els hem pujat un a un. Això fa que el desnivell mitjà per activitat sigue d’uns 1.700 metres i d’unes 11 hores. A més a més, en algunes activitats cal fer nit a la muntanya, mitjançant bivac (dormir al ras només amb un sac de dormir), o amb refugis de muntanya lliures o guardats. Per no parlar del pes que has de portar a la motxilla, com per exemple cordes i material d’escalada, grampons i piolet a l’hivern, i a la primavera, equipament específic d’esquí de muntanya (arva, pala i sonda), o material pel mateix bivac com menjar, sac, estoreta, etc… A tot això hem de sumar el compromís psicològic que implica fer alguns cims, on escales amb centenars de metres baix els peus, en un entorn allunyat de la civilització, i moltes vegades sense cobertura. D’altra banda, el fet que Julio i jo som parella, afegix un component més de preocupació i patiment durant l’activitat.
P: Quin o quins han estat els cims que han resultat més complicats?
R: Per mi l’escalada de l’Agulla SO de l’Abadias (3.085 m) i la Torre Costerillou (3.049 m). De totes maneres, cadascun dels tresmils té la seua peculiaritat, i encara que en alguns es pot arribar caminant i sense necessitat d’utilitzar material addicional, no hem d’oblidar que es tracta d’un terreny d’alta muntanya en què s’ha d’estar concentrat, i qualsevol problema, per petit que sigue, es pot convertir en un gran inconvenient.
P: Tens algun projecte per al futur?
R: Tenim algunes propostes en ment… Fins ara podríem dir que amb els tresmils hem recorregut la part més comercial dels Pirineus, tot i que mirant els mapes, podríem dir que només hem transitat per un 20% de l’extensió que comprenen. A pesar del que pugue semblar, dins dels 217 hi ha una gran quantitat de pics solitaris o poc ascendits, per això ara ens agradaria recórrer el Pirineu més amagat i menys visitat. Paral·lelament a les sortides de muntanya, Julio està escrivint un llibre amb tota la informació de com hem anat ascendint els tresmils. Al principi era com un petit diari a manera de record per a nosaltres, però després la idea va anar agafant el format de llibre i estem il·lusionats en publicar-lo a finals d’any.
P: Continuaràs la pràctica de l’alpinisme?
R: Evidentment que sí, mentre la salut m’ho permeta. Potser no serà al 100 % com fins ara i ho combinarem amb l’esquí de muntanya i el senderisme, però alguna pinzellada d’alpinisme sempre que es pugue hi serà.
