EDICIÓ PAPER // Només un grup molt reduït de futbolistes ebrencs han pogut disputar partits internacionals amb la selecció espanyola, tot i haver sortit del planter dels equips d’estes comarques excel·lents jugadors, alguns dels quals han jugat a l’elit del futbol espanyol.
Esteve Pedrol i Ernesto Domínguez han estat els únics que han format part de la selecció estatal absoluta, però també amb les categories inferiors, va destacar la presència de Jordi Fabregat, que va competir inclús al Mundial sub-20 d’Austràlia, i després amb una destacada trajectòria com a entrenador.
Esteve Pedrol va obrir el camí, però després Ernesto Domínguez, un davanter que va nàixer a Móra d’Ebre el 9 de març de 1941, va ser el segon ebrenc internacional a vestir la samarreta de la selecció espanyola de futbol. Primer ho va fer en les categories inferiors, i l’1 de desembre de 1964, amb 23 anys, va jugar tot el partit amistós de les seleccions absolutes d’Espanya i Bèlgica, disputat a l’Estadi de Mestalla a València, que finalitzava amb victòria del combinat belga per 1-2, amb els gols de Van de Berg (19), Zoco (22) i Puis (61). En la selecció espanyola Domínguez va ser l’únic debutant en el partit, i el seleccionador José Vilallonga va sortir amb un onze de luxe format per jugadors de reconegut prestigi i qualitat com Pepín, Rivilla, Olivella, Reija, Adelardo, Zoco, Amancio, Félix Ruiz, Zaldúa, Dominguez i Gento.
Al mateix temps va ser protagonista destacat de la història de la UE Levante, en convertir-se en el primer jugador del club en vestir la samarreta de la selecció espanyola.
El Galgo de Vallejo
Va ser una gran temporada per al jugador morenc, que a més amb el seu equip aconseguia la permanència a Primera Divisió. Fins al 2020 amb el debut de ‘Campaña’, ha estat l’únic jugador de l’equip granota a vestir la samarreta del seleccionat hispà en categoria absoluta. ‘Campaña’ va jugar 45 minuts davant Portugal, en l’amistós disputat per la selecció espanyola dirigida per Luis Enrique a l’Estadi Jose Alvalade de Lisboa, exactament 56 anys, 10 mesos, i 6 dies després que ho fes Ernesto Domínguez, conegut com el ‘Galgo de Vallejo’. Així el va batejar el periodista valencià Paco Gandia, per la seua velocitat i cames primes. Va ser, a més, un dels herois de l’ascens a Primera Divisió.
En els inicis de la seua trajectòria com a jugador, Ernesto Domínguez va destacar sent juvenil defensant els colors del Gimnàstic la Salle, equip filial del Nàstic i pertanyent a l’escola en el qual estava intern. El seu joc ofensiu i de molta qualitat, va cridar l’atenció del FC Barcelona, que encara en edat juvenil el va incorporar al Comtal, filial blaugrana que disputava la Segona Divisió. Durant la setmana, entrenava amb el primer equip que dirigia el mític Helenio Herrera i els caps de setmana destacava amb els seus gols amb el Comtal. En el seu primer any al filial de Barça, Domínguez va anotar 14 gols en 29 partits amb tan sols 18 anys i també va ser internacional amb les categories inferiors de la selecció espanyola.
El problema amb la seua fitxa va arribar a la fi d’esta temporada, quan havia de fer el salt al professionalisme. El Nàstic va reclamar els drets del jugador a l’haver estat el seu club de formació i va acceptar l’oferta del RCD Espanyol per al seu traspàs, per la qual cosa el Gimnàstic va ingressar la important xifra d’un milió de pessetes el 1960 amb un traspàs que va enfrontar el club periquito amb el FC Barcelona.
El salt a Primera Divisió el va fer la temporada següent, vestint la samarreta de RCD Espanyol. Va ser a Sarrià contra el Racing de Santander, on va aconseguir el seu primer gol a l’elit. Mesos abans havia estat convocat per les categories inferiors de la Selecció Espanyola per a disputar un partit amistós a Los Cármenes de Granada contra el Marroc. Va jugar els últims quinze minuts de l’ajustada victòria 4-3 del combinat espanyol, en substitució d’Enrique Mateos. La temporada següent, també a l’Espanyol va sumar nou gols, d’entre els quals destaquen 3 doblets davant Osasuna, Mallorca i l’Atlètic de Madrid, que no van poder evitar el descens de l’equip. Amb el RCD Espanyol, va jugar 37 partits a Primera Divisió.
El 1962, després del descens del conjunt espanyolista, va marxar al Levante UE que aquelles temporades disputava els seus partits a l’Estadi de Vallejo, jugant també a Segona Divisió, amb el qual va estar 4 temporades fins a aconseguir pujar a Primera Divisió amb el club valencià, en què va marcar gols importants, un d’ells en la fase de promoció davant el Deportivo de la Coruña, i va ser a més l’autor del primer gol de la història aconseguit pel conjunt granota a la màxima categoria del futbol espanyol, el 15 de setembre del 1963 a l’estadi de Sarrià. Va anotar quatre gols més aquella temporada, entre els quals destaca el solitari que va decantar el derbi de la ciutat de València a l’estadi de Vallejo. L’etapa del Levante a Primera Divisió es va allargar només una temporada més. Domínguez va anotar sis gols, un d’ells també en el derbi de la ciutat de València que va acabar guanyant el Levante; però tot i marcar gol a la fase de promoció amb el Màlaga, la temporada va acabar en descens, el segon de la seua carrera.
Va seguir un any més amb el conjunt granota a Segona Divisió, en el qual va marcar sis gols més. Al final de temporada va fitxar pel Mallorca, amb qui va jugar del 1966 al 1971, i va aconseguir marcar 31 gols en tres anys i després d’esta etapa plena d’efectivitat, l’equip va aconseguir l’ascens a Primera Divisió. Malgrat aconseguir el seu millor registre en l’elit anotant 13 gols i un doblet davant el Pontevedra, el Mallorca va acabar descendint. En el seu tercer retorn a la categoria de plata, Domínguez va anotar nou gols, però l’equip va acabar novè, i la plantilla va rebre moltes crítiques per part de la premsa. Domínguez va decidir penjar les botes, però es va acomiadar per la porta gran amb un partit d’homenatge organitzat pel RCD Mallorca, en el qual va participar el Manchester United del llegendari Bobby Charlton.
L’octubre del 2009, va assistir al Centenari de la Real Federación Española de Futbol, invitat com una de les llegendes del futbol espanyol, en aquell moment encara únic internacional de la UE Levante.
Les cròniques de l’època el destaquen com un interior d’enllaç que, pel seu futbol ràpid, portava el perill a la porteriacontrària en els seus espectaculars avanços, especialment al contraatac.
Ernesto, que viu amb la seua esposa a Móra d’Ebre, va reconèixer en una entrevista recent, que encara seguix la majoria de partits del Llevant i el Mallorca per televisió.
Fabregat, premi a la dedicació
Jordi Fabregat Valmaña va nàixer a Tortosa el 4 de desembre de 1961, i va iniciar la seua trajectòria futbolística amb l’infantil del CD Tortosa. Les seues destacades actuacions amb el juvenil van propiciar el seu debut la temporada 1977/78 amb el primer equip amb només 16 anys. La temporada no va ser gaire satisfactòria, però les actuacions del jugador no van passar desapercebudes per part de diferents clubs de superior categoria.
Finalment el Terrassa va apostar més fort pel jugador tortosí, que va romandre amb el club egarenc quatre temporades, fins a confirmar-se el seu fitxatge per part de l’Hèrcules d’Alacant, en què va disputar també quatre temporades, en una etapa on va jugar a la Primera Divisió i es va consolidar en la posició de lateral, després d’experimentar una transformació, sobre la posició més avançada que havia ocupat en l’etapa al CD Tortosa. L’última temporada a terres alacantines va ser la del descens, ja que després va incorporar-se al Còrdova de Segona Divisió B la campanya 1986/87.
L’any següent va començar una altra etapa decisiva per al defensa tortosí al Jerez, on va jugar del 1988 al 1991. En la seua etapa final va estar dos temporades al Yeclano, després de nou al Jerez i CD Tortosa, i CD Sant Fernando.
Va disputar un total de 338 partits oficials entre Primera i Segona Divisió B, dels quals 33 van ser a Primera, on va marcar quatre gols.
Amb les seleccions inferiors
Fabregat va ser internacional amb la selecció espanyola en 17 ocasions. En la sub-18 va disputar 10 partits i va marcar un gol, tres partis en la sub-19, 4 en la sub-20, en què va anotar un gol i 2 amb la sub-21.
El jugador tortosí havia jugat assíduament en la selecció espanyola juvenil, i el seleccionador Txus Pereda, el va incloure en la llista de convocats per a disputar el Mundial sub-20 a Austràlia, en què la negativa dels clubs per a cedir els seus jugadors va provocar absències de jugadors importants. El combinat hispà va estar format per Fernando, Vallina, Fabregat, Julià, Alfaro, Lacalle, Alfonso, Reces, Chano, Nadal, Chalo, Marina, Romo, Tolo, Ruiz, Javi i Francis.
El campionat el van disputar setze seleccions dividides en quatre grups, classificant-se per quarts de final els dos primers de cada un d’ells. Espanya va competir al grup C, amb Egipte, Mèxic i Alemanya.
En el primer partit el conjunt hispà es va veure sorprès pels egipcis, i no va passar de l’empat a dos gols. Davant Mèxic es va repetir l’empat, en esta ocasió a un gol, i la sorprenent victòria d’Egipte en el partit amb els alemanys mantenia intactes les possibilitats espanyoles de classificació, encara que en el tercer duel, Alemanya es va imposar a l’equip espanyol per 4-2, i posteriorment es va proclamar campiona del Mundial. Fabregat va sortir de titular i va disputar la totalitat de minuts en els tres partits.
L’última temporada com a jugador va ser el 1996 al CD San Fernando a Tercera Divisió, en què va disputar la fase d’ascens a Segona B contra Motril, Manchego i Moralo, sense aconseguir l’objectiu.
Després va començar la trajectòria com a entrenador al futbol base del Jerez, i va seguir amb el CD Tortosa, amb el qual va disputar el play-off d’ascens a Segona B la Sénia, Amposta amb dos etapes incloent-hi un ascens a Tercera Divisió, Mar Menor, Rapitenca, Conquense, Jumilla, Guijuelo i Arandina.
